martes, 28 de septiembre de 2010

REIS, TOMBES I SAVIS

Ricardo González Villaescusa
Josep Vicent Lerma

Levante-EMV, 28 de septiembre de 2010

Parafrasejant el títol del llegendari best seller de l'arqueologia de divulgació de l'alemany C. W. Ceram «Götter, Gräber und Gelehrte» (1949), no hem pogut resistir la temptació de glossar projectes d'actualitat com ara l'obertura de la intacta, des de 1285, tomba reial del valencià de naiximent Pere III el Gran en el monestir cistercenc de Santes Creus, al caliu del 850 aniversari de la seua fundació.

En una espectacular intervenció d'estètica futurista (i cost econòmic a l'alçària de l'envit) amb savis proveïts de monos integrals de color blanc i màscares protectores, que introduïxen una tàcita asèpsia metodològica amb la pretensió implícita de prendre distància dels tints romàntics i colonials del buidatge de Howard Carter de la sepultura del faraó Tutankhamon en 1922. ¿O per què no?. De la cristiana profanació del sarcòfag amb el «gloriós» esquelet de Simón Bolívar en el Panteó Nacional veneçolà, adobada amb les premeditades reflexions religioses, del president Hugo Chávez sobre la resurrecció dels morts «Dios mío, Dios mío... Cristo mío, Cristo Nuestro, mientras oraba en silencio viendo aquellos huesos, pensé en tí. Y cómo hubiese querido, cuánto quise que llegaras y ordenaras como a Lázaro: Levántate Simón, que no es tiempo de morir. De inmediato recordé que Bolívar Vive»… (Vide La reinvención del libertador, artícle de Maite Rico en  El País)
Aquesta intervenció en el cenobi tarragoní podria evocar, no sense cert risc domèstic, a un imaginari «Pere alça't i camina», singularment al poc de festejar el 650 aniversari de la creació de la llavor de la Generalitat que ha permés dir a Carod Rovira «no són gaires els governs al món que puguin lluir tants anys d'història».
Res en realitat si ho comparem amb la casa imperial nipona del sol ixent, vigent si més no des de l'11 de febrer de 660 a.C.

Per consegüent, tal i com un de nosaltres ressenyava en estes mateixes planes «Sepulcros de Cristal» (Levante-EMV, 16-06-09), a tenor del Codi d'Ètica de l'ICOM de 1986 en el seu capítol III punt 6 s'estima suficient cautela que les investigacions sobre restes antropològiques, hagen de realitzar-se d'una manera acceptable per a tots aquells que professen una creença religiosa, emperò tal com cabria aventurar, des de l'àmbit competencial propi del Dret Canònic. Pel que fa a la violació de sepultures eclesiàstiques els seus preceptes resulten molt més coercitius, a l'establir, perpetuant la tradició jueva, que són llocs sagrats i beneïts (ca. 1205, § 1), subjectes a idèntiques normes que les que regeixen per als mateixos temples (ca. 1207) .

Així doncs, a manera de botó de mostra vernacle d'esta aparent trivial qüestió, serveixca la carta dirigida, al propi papa Benet XVI, d'una plataforma ciutadana, sol·licitant la mediació del pontífex per a evitar «la profanación de un Campo Santo» (sic), en el cas del cementeri desamortitzat, encara que no desacralitzat, de les arruïnades restes del Reial Monestir de la Puritat de les Religioses de Santa Clara, baix l'amenaça de la construcció d'un pàrquing subterrani (Levante-EMV, 29-11-06) i de la qual es desconeixen encara a hores d'ara el designis vaticans.

De la mateixa manera que també ha caigut en el somni dels justs el principi d'acord pregonat, fa més de lustre i mig, aconseguit per Alfonso Rus amb la Santa Seu per a traslladar des de Roma a Xàtiva les despulles mortals dels papes xativins Calixt III i Alexandre VI (Levante-EMV, 23-01-03).
Escrúpols morals que, en canvi, no ens consta que hagen merescut els espatllats ossos dels governants musulmans dels segles XI-XIII soterrats en la rawda o panteó aristocràtic de l'Alcàsser de Balansiya. Exemples que haurien enriquit una impossible reedició de l'assaig Mort et Pouvoir (Paris, 1998) del desaparegut antropòleg francés L.-V. Thomas.

Finalment, desde paràmetres consubstancials al pensament laic, els estudis antropològics a què ens referim ací, només resultarien deontològicament lícits en els seus mitjans, sempre que compliren l'aforisme "Mortui viventes docent" o el que és el mateix, en tant que este tipus d'investigacions forenses contribuïsca a la construcció del sempre incomplet relat de la peripècia vital de l'home, en el seu tortuós esdevindre per les intricades revoltes d'una Història gens providencialista.

Fins llavors, per a commemorar esdeveniments planetaris com ara la Declaració dels Drets de l'Home (1789), paral·lela a les profanacions de les tombes reials franceses de Saint-Denis (1793), o la Declaració Universal dels drets humans (1948) no sembla caldre imprescindible exhumar a ningú més que a les sempre oblidades víctimes anònimes d'eixe mateix periple humà.

Imatge provinent de Patrimoni de la Generalitat Catalana

Versión castellana
Parafraseando el título del legendario best seller de la arqueología de divulgación del alemán C. W. Ceram “Götter, Gräber und Gelehrte” (1949), no hemos podido resistir la tentación de glosar proyectos de actualidad como la apertura de la intacta, desde 1285, tumba real del valenciano Pedro III el Grande en el monasterio cisterciense de Santes Creus, al albur del 850 aniversario de su fundación.

En una espectacular intervención de estética futurista (y coste económico a la altura del envite) con sabios provistos de monos integrales de color blanco y mascarillas protectoras, que introducen una tácita asepsia metodológica con la pretensión implícita de tomar distancia de los tintes románticos y coloniales del desvalijamiento de Howard Carter de la cámara sepulcral sellada del faraón Tutankamon en 1922. O ¿por qué no? de la, cristiana profanación del sarcófago con el “glorioso” esqueleto de Simón Bolivar en el Panteón Nacional venezolano, aderezada por las premeditadas reflexiones religiosas, del presidente Hugo Chávez sobre la resurrección de los muertos "Dios mío, Dios mío... Cristo mío, Cristo Nuestro, mientras oraba en silencio viendo aquellos huesos, pensé en tí. Y cómo hubiese querido, cuánto quise que llegaras y ordenaras como a Lázaro: Levántate Simón, que no es tiempo de morir. De inmediato recordé que Bolívar Vive"…

La intervención en el cenobio tarraconense, podría evocar, no sin cierto riesgo doméstico, a un imaginario “Pedro ¡levántate y anda!”, singularmente al poco de celebrar el 650 aniversario de la creación del germen de la Generalitat que ha permitido decir a Carod Rovira “no són gaires els governs al món que puguin "lluir" tants anys d'història”. Nada en realidad comparado con la casa imperial nipona, vigente desde el 11 de febrero de 660 a. C.

Por consiguiente, tal como uno de nosotros reseñaba en estas mismas páginas en el artículo de opinión “Sepulcros de Cristal” (Levante-EMV, 16-06-09), a tenor del Código de Ética del ICOM de 1986 en su capítulo III punto 6 se estima suficiente cautela que las investigaciones sobre restos antropológicos, deban realizarse de una manera aceptable para todos aquellos que profesan una creencia religiosa, empero tal como cabría aventurar, desde el ámbito competencial propio del Derecho Canónico, en lo que atañe a la violación de sepulturas eclesiásticas, sus preceptos resultan mucho más coercitivos, al establecer, perpetuando la tradición judía, que son lugares sagrados y bendecidos (can. 1205, § 1), sujetos a idénticas normas que las que rigen para los mismos templos (can. 1207).

Así, a modo de botón de muestra vernáculo de esta aparente trivial cuestión, sirva la carta dirigida, nada menos que al Papa Benedicto XVI, de una plataforma ciudadana, solicitando la mediación del pontífice para evitar “la profanación de un Campo Santo” (sic), en el caso del cementerio desamortizado, aunque no desacralizado, de los arruinados restos del Real Monasterio de la Puridad de las Religiosas de Santa Clara, ante la amenaza de la construcción de un parking subterráneo (Levante-EMV, 29-11-06) y cuyos vaticanos designios se desconocen todavía a día de hoy. Del mismo modo que también ha caído en el sueño de los justos el principio de acuerdo pregonado, hace más de lustro y medio, alcanzado por Alfonso Rus con la Santa Sede para trasladar desde Roma a Xàtiva los despojos mortales de los papas setabenses Calixto III y Alejandro VI (Levante-EMV, 23-01-03).

Escrúpulos morales que, en cambio, no nos consta que hayan merecido los quebrantados huesos de los gobernantes musulmanes de los siglos XI-XIII enterrados en la rawda o panteón aristocrático del alcázar de Balansiya. Ejemplos que habrían enriquecido una imposible reedición del ensayo Mort et Pouvoir (Paris, 1998) del desaparecido antropólogo francés L.-V. Thomas.

Finalmente, desde parámetros consustanciales al pensamiento laico, los estudios antropológicos a los que nos venimos refiriendo aquí, solamente resultarían deontológicamente lícitos en sus medios, siempre y cuando diesen cumplimiento al aforismo “Mortui viventes docent” o lo que es lo mismo, en tanto en cuanto este tipo de investigaciones forenses contribuya a la construcción del siempre incompleto relato de la peripecia vital del hombre, en su tortuoso devenir por los intrincados vericuetos de una Historia nada providencialista.

Hasta entonces, para celebrar eventos planetarios tales como la Declaración de los Derechos del Hombre (1789), paralela a las profanaciones de las tumbas reales francesas de Saint-Denis (1793), o la Declaración Universal de los derechos humanos (1948) no parece imprescindible exhumar a nadie más que a las siempre olvidadas víctimas anónimas de esa misma andadura humana.